24 de juny del 2014

Vacances

Demà marxem de vacances, ohhh vacances! 
Dies de portar maniga curta i els dits a l'aire, d'anar a la platja, de menjar gelats, d'estar junts i de passar-nos-ho bé.
Com m'agrada l'estiu.
Aquests mesos han passat volant, tot passa ràpid però assaboreixo cada glopada de vida, cada instant. I em sento molt afortunada.
Quan tornem, una nova etapa comença. 
Però ara mateix l'única cosa que tinc al cap és que demà agafem un avió que ens portarà a Barcelona, veuré la torre Agbar desde el cel, la Sagrada Família, aquell color de cel  tan mediterrani i seré a casa.

28 de maig del 2014

Diumenges a la Commonwealth Pool

Des de que vaig començar a treballar els caps de setmana les activitats lúdiques entre pare i fill s'han intensificat i els diumenges normalment van a passar el dia a la piscina. A tots dos els hi agrada molt. Diumenge passat vaig poder assistir-hi i vaig veure com s'ho passaven pipa, sobretot el petit,  jugant amb els seus amics, rient-se, tirant-se a la piscina... i això li fa confiar més en si mateix i les seves possibilitats i límits.

Aquestes piscines, que són de l'ajuntament i formen part del Edinburgh leisure, ens queden força lluny de casa (uns quaranta  minuts amb bus. Ells normalment van amb cotxe amb uns amics i tarden més o menys el mateix ja que els diumenges tallen una de les carreteres de Holyrood). Les van inagurar ara fa dos anys i les instal.lacions estan molt bé. Hi ha 4 piscines, una de les quals és olímpica. També hi ha la piscina de les family sessions , que és on els nens petits i les seves famílies van a divertir-se, així no "molesten" a la gent que realment vol nedar. I ho trobo molt bé. Aquesta piscina, la de les family sessions, no és de les petites, vull dir que és una piscina gran i els nens no toquen de peus a terra. La temperatura de l'aigua és més calenta del normal (uns 28 graus). Hi ha un munt de joguines i objectes lúdics pel joc a l'aigua. I hi té una capacitat limitada (perquè no estigui saturat de gent)  i ho tenen control.lat molt bé. I el preu és força assequible ja que vam pagar unes 4.5 lliures. Em van sorprendre forces coses. La primera que la gent no portés gorro de piscina. La segona que tant les dutxes com els vestidors són mixtes. Curiós i lliure a la vegada, fora complexos! Pels pudorosos,  hi ha com unes mini-habitacions per canviar-se de roba. Ho vaig trobar i ho continuo trobant estrany, no t'acabes de dutxar bé amb el banyador posat. A més, la gent que està a les grades està veient com t'estàs dutxant i ho trobo una mica inapropiat. Tot el recinte és baby-friendly, amb canviadors, llocs per donar el pit, soft-play area... 

Jo vaig arribar sobre les 12h i em vaig seure a unes grades i els veia de lluny com de bé s'ho passaven. Vaig notar que la gent del "públic" entrava i sortia del recinte amb molta llibertat. I m'hi vaig animar a entrar. Em vaig posar uns peücs per no embrutar el terra i t'hi passeges per allà com si anessis per les Rambles de Barcelona. I entres els vestuaris, sense cap tipus de control. També diferent al que estic acostumada. I si sóc una pertorbada i començo a fer fotos, no?

Veig que aquí les coses i les persones són més lliures i que no tenen tants prejudicis, o això em sembla a mi. 

Suposo que el fet que sempre plogui en aquesta ciutat anar al gimnàs és molt més que fer esport. És un lloc de trobada entre amics, on pots passar tot el dia tranquil.lament. Pots passar-hi moltes hores de la quantitat d'activitats que hi pots fer (i no em refereixo només pels nens, també pels adults). És un lloc molt ampli i simple. També hi ha una cafeteria amb vistes a la piscina i Arthur Seat. Pots portar-te el menjar de casa. A tota la instal.lació li dóno una bona puntuació.

25 de maig del 2014

Rumiant

Sóc una persona molt passional, en tot, en lo qüotidià i en altres aspectes,  no tinc terme mig. De la mateixa manera, m'estic adonant que sóc molt susceptible. No sé si abans ho era tant, però ara me´n adono, en sóc conscient. I no m'acaba d'agradar. A vegades algú fa un comentari, com el podria fer jo als altres, i em "senta" malament. Així, sense més. Llavors la cosa va així: l'assimilo, no l'accepto, m'enfado, ho parlo (i em fas tocar de peus a terra, ohh, com m'ajudes) i ho oblido en el meu subconscient perquè quan menys m'ho esperi torni a sortir. Aquest procés pot durar entre 5 minuts a un parell de dies. I últimament em duren més dies que minuts. LLavors em menjo el coco, em converteixo en rentadora, donant-li voltes i més voltes. I se´m nota, perquè estic en silenci, i qui em coneix bé sap que estic rumiant. A vegades decideixo deixar de parlar tant, així, sense més. Com ahir al vespre, i em va funcionar. Però això només tapa la falta de seguretat. 

20 de maig del 2014

Because of your arms
I have shelter because
of your heart I have
warmth because of
you I am Complete



7 de maig del 2014

Records dolços

La primera nit que paso al pis de Barcelona no puc dormir. He d'inspeccionar-ho tot. Necessito obrir tots els calaixos, saber on són les meves coses, recuperar les olors d'aquest lloc que tant m'agrada. M'hi sento a gust. Em poso a dormir quan quasi ja són les 3 de la matinada, tu dorms al meu costat i em dones escalfor. El pare, lluny, també me la dóna. I penso durant molta estona fins que per fi m'adormo, feliç i amb ganes de menjar-me el món.

Renné&Jeremy "Yellow" Coldplay cover

6 de maig del 2014

Recepta de galetes fàcil

Com hi ha dies que no ve de gust sortir de casa degut a la pluja ens estem convertint en uns pastissers quasi "professionals". No, ara en serio, al mal temps li hem de posar bona cara i trobar distraccions per a fer, sinó la tarda és molt llaaargaa. Bé, que me´n vaig del tema, aquesta tarda hem fet galetes, senzilles però molt bones. No sé ben bé la raó però les galetes mai ens han sortit bé.. fins avui i per això em ve de gust compartir-la aquí:
Necessitem 200gr de mantega (l'hem de treure 20 minuts abans de la nevera perquè estigui tendra) i 75gr de sucre glassé. Ho barregem tot amb una forquilla fins que quedi la textura com una pomada. Després afegim 300gr de farina, 1 ou i un pessic de sal. Ho barregem tot molt bé amb les mans, força estona fins que la massa estigui compacta i amb forma de bola. I ja està! Llavors, posem a la taula de treball una mica de farina i en el corró també, perquè no se´ns enganxi la massa i se´ns trenqui. Estirem la massa i fem formes. Personalment, 1cm de gruix és l'ideal. Nosaltres, com no tenim motlles de galetes, hem improvitzat fent servir motlles de la plastelina rodons i també hem fet volar la imaginació. Un cop les galetes estiguin preparades les anem col.locant sobre la reixeta del forn (recoberta amb paper de forn). Escalfem el forn a temperatura de 170 graus (només la part de baix), quan estigui calent posem les galetes uns 20 minuts o fins que estiguin daurades.


 Un cop passat aquest temps, posem les galetes calentes (compte amb no cremar-se) en una altra reixeta. Nosaltres avui les hem decorat amb  sucre glassé tan típic d'aquí (1 rovell d'ou i 150gr de sucre glassé i batre molt fins que quedi lligat i brillant). Ho col.loquem sobre les galetes i ho posem a la nevera durant uns 30 minuts. Després d'això, ja estarà llest per menjar. I us ho asseguro, han quedat boníssimes. Us deixo algunes fotos que he anat fent durant el procés.


Aplanant la massa amb el corró
Galetes preparades per entrar al forn


Preparant el sucre glassé
Galetes llestes per menjar!



També vull compartir algunes consells que a mi em funcionen per treballar a la cuina amb nens. A ells els hi acostuma a agradar molt, sobretot menjar la massa crua (i a qui no??) i pringar-se les mans:

- Tenir tots els ingredients que necessitem preparats a la taula i si pot ser, dosificats en els volums que necessitem. 
- No encendre el forn abans d'hora. Normalment el forn s'escalfa més ràpid i a mi em posa nerviosa sapiguer que el forn està llest i nosaltres encara no. Sobretot sempre l'adult ha de ser el que manipula el forn. 
- Tenir present que tot quedarà brut i ple de farina. Sapiguen-t'ho en gaudirem molt. Sinó, ens estressarem.
- Un cop el pastís/galetes estigui al forn toca recollir i tots hem de contribuir, cadascú al seu nivell. 


13 de març del 2014

Dreams



All my life is changing every day in every possible way. I'm amazed by all the feelings that I'm having and I didn't know I could have. 

28 de febrer del 2014

El soldadet de plom

La història del soldadet de plom és una història trista però molt bonica, plena d'aventures, d'un soldadet de joguina. A casa l'expliquem moooltes vegades i a mi m'encanta perquè explica com l'amor sobreviu fins més enllà del final.

A la ciutat d'Amsterdam hi havia un nen que tenia una col.leció de vint-i-cinc soldadets de plom, tots exactament igual. Tots menys un, que tenia una cama ferida. Aquest nen, que tenia moltes joguines, cada dia jugava amb totes ja que encara era petit per anar a l'escola. Feia formar els soldats davant d'un castell de cartró, on a la porta hi havia una ballarina preciosa que ballava de puntetes sobre un peu. També hi havia un ninot de peluix una mica malcarat  que era el que ho vigilava tot i posava ordre. El soldadet cada dia es mirava a la ballarina i la ballarina el mirava a ell i pensaven que estaven fets l'un per l'altre. Cada nit, quan el nen dormia i totes les joguines feien la seva pensava que se li podia apropar però  el ninot pelut li feia una mala mirada i el deixava sense esma per fer res. Li tenia por. 

Un dia el nen estava jugant amb el soldadet a l'àmpit de la finestra i va caure al carrer, on plovia a bots i barrals. Quan va parar de ploure, uns nens el van trobar i van començar a jugar amb ell, li van fer un vaixell de paper i el van empènyer molt fort fins que va caure a una clavaguera que va anar a parar a un famós canal. Tot i la por que tenia, el soldadet rumiava i rumiava que podia fer per sortir d'allà i tornar a veure a la ballarina. Un remolí va anar omplint d'aigua el vaixell i cada cop s'enfonsava més, però el soldadet només tenia una cosa al cap, ja us imagineu quina. 

Quan ja es pensava que acabaria els seus dies al fons del canal va aparèixer una mama peix que se´l va empassar. El peix va nedar fins el mar on un pescador el va pescar i el va vendre immediatament a una senyora, de lo gran que era. Aquesta senyora, al arribar a casa, el va netejar per cuinar-lo. I quina alegria que va tenir el soldadet ja que aquesta senyora era la cuinera de la casa del nen. Havia tornat a casa!! el soldadet i la ballarina es sentien immensament feliços. Ella havia patit molt per ell durant tot aquell temps. I ara que tornaven a estar junts es buscaven i miraven amb tendresa. 

Però qui havia de dir que el nen no estaria gents content de tornar a tenir el soldadet. En un rampell, el nen va agafar el soldadet coix i el va llençar a la llar de foc. La ballarina es va quedar glaçada veient com el seu estimat s'anava fonent a poc a poc. Però tot d'una, un cop d'aire va fer obrir la finestra de l'habitació. La ballarina, que estava al costat, va volar, sense fer res per evitar-ho, fins caure a la llar de foc. I va ser d'aquesta manera com el soldadet i la ballarina finalment van estar junts, ben abraçadets, abans de desaparèixer engolits per les flames.

I l'endemà, entre les cendres del foc apagat, va aparèixer un cor de plom sobre una base daurada, la base sobre la qual havia ballat la ballarina. L'amor havia sobreviscut tots els entrebancs. Els dos enamorats ja no se separarien mai més.

Resum de l'història estreta del llibre  "Els contes de Sempre", de l'editorial Estrella Polar. 

28 de gener del 2014

Un Grotta més

No he parlat mai de la família Grotta. La Paola va venir a Edinburgh fa gairabé 10 anys, embarassada d'una nena, la Gaia,  i fugint de Sícilia. A poc a poc, els seus pares i 4 germans van emmigrar cap aquí i van formar una petita cafeteria-delicatessen, amb el nom de la nena, un negoci totalment familiar i que per nosaltres és com la nostra segona casa. No cal dir que els cafès i la pasta estan molt bons i a un preu econòmic. Recordo perfectament el dia que la vam descobrir. Un d'aquells dies plujosos del mes de març, amb un bebé petit i on volíem estar en qualsevol lloc menys a casa. I zas, la vida ens va donar una abraçada anant a parar a aquell lloc. Des d'aquell dia, que van entrar en la nostra vida, van marcar un petit punt d'inflexió. Perquè quan et vols sentir "com a casa" només fa falta anar allà. 

Però jo el que  volia explicar era una altra cosa. En Francesco, un dels germans, està esperant un bebé (bé, no ell, la seva parella). Avui m'ho ha dit i m'he posat molt contenta. Portaven més de tres anys buscant aquest fill que no venia. I amb paciència, suposo, que ho han aconseguit. Ell en parlava amb molta naturalitat. I llavors he pensat que no és tan fàcil quedar-se embarassat i que de vegades aquest tema és tracta com un tabú. Potser, en la societat en què vivim, on tot el que volem ho tenim fàcilment i d'una marea ràpida, on comprem amb diners molts plaers, es dóna com per suposat que quedar-se embarassat és fàcil i és programable a voluntat. Ara, moltes parelles agafen un calendari per planejar, perquè ho volem tenir tot estructurat i sota control. Però hi ha vegades, més de les que pensem, que no podem jugar contra natura i controlar-ho tot.

A mi, la meva ginecòloga sempre m'havia dit que em costaria molt tenir fills. M'ho va dir quan potser tenia 18 o 19 anys i vaig tenir uns problemes. M'ho va dir molt fredament i recordo posar-me a plorar i la meva mare consolar-me. I ella, a cada revisió, s'encarregava de recordar-m'ho. Ho tenia tan integrat que donava com per assumit que no podria tenir fills d'una manera natural. Llavors va arribar aquell dia on t'ho planteges i, sincerament, t'entra la por. Por de no poder. Llavors, algú et calma, et relaxes i tot flueix. Ho comences a intentar, sense cap pressió, sense calendaris. I al més següent la regla no va venir. Total, això ja era normal amb mi! Però jo em sentia diferent. La meva acupuntora m'ho va dir i em vaig fer 5 tests d'embaràs, per creure'm que estava embarassada de l'Eloi. Coneixent-me, no sé el que hagués passat en cas contrari.

Això ho explico perquè hi ha alguns temes que són com tabús, on ningú pregunta, ningú explica, per por a treure´ns la màscara i quedar-nos despullats emocionalment. Entenc que és un tema complicat, de vegades no s'explica per no sentir la pressió d'amics i familiars al veure que allò que busques amb tanta intensitat no arriba. Però crec que hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, treure´ns cuirasses i no sentir-nos fracassats i reconèixer el problema si és que n'hi ha. 


27 de gener del 2014

No estic acostumada

Jo crec que em teniu molt mal acostumada. Acostumada a enviar-vos un email i que me´l contesteu. Acostumada a què si quedo un dia i a una hora us presenteu. Acostumada a preguntar-me com estic i com em sento. Acostumada al respecte que em teniu i jo us tinc a vosaltres.

No estic acostumada (i mira que ho hauria d'estar!) a què em deixin plantada, a què no em responguin els sms al.legant excuses barates. No estic acostumada a què la gent parli i no em miri a la cara. No estic acostumada a què no es preocupin per mi.

No estic estic acostumada ni m'hi vull acostumar. Què coi!




Quan tenia 26...

Avui no deixo de pensar en quan tenia 26 anys, amb les coses que feia, amb el temps que tenia, l'esperit, la il.lusió,  quan ens estàvem coneixent, quan ens donavem aquells petons plens d'ànsia, en quan anàvem a tots els concerts d'AF, ens perdiem pel Raval o per on fos descobrint llocs nous...., sense obligacions i sense gaire problemes

Ara això no ho podem fer tant com voldríem (però estem tornant al que érem abans i això em fa estar encara més viva). Tenim un petit ésser a la nostra vida amb el qual formem una família. I tot i ser de les millors coses que m'han passat a la vida, avui tinc melangia, melangia del passat i de nosaltres.

23 de gener del 2014

Va de cine

Estem refredats. Tot va començar fa una setmana quan l'Eloi i jo vam anar al riu a buscar pedres. Plovia molt i vam quedar més que xops. Mea culpa. Vam passar tot el cap de setmana a casa, amb antitèrmics i molts kleenexs. Però com no hay mal que por bien no venga (o això diuen!) vam veure un munt de pel.lícules aprofitant que l'Eloi a les 7 de la tarda ja dormia. En faré un breu resum:

-Carlito´s way (Atrapado por su pasado) amb Al pacino i Sean Penn. Un thriller criminal que et fa estar en tensió tota la pel-lícula. Em va agradar molt, en la linea del Padrino.

-The usual Suspects (Sospechosos habituales) amb Stephen Baldwin, Benicio del Toro, Kevin Spacey (quin papelàs que fa!)...Una pel.lícula que no deixa indiferent: intriga, suspens, humor... Molt bona en general i els actors fan uns bons papers. Em va encantar.

-The Beach (La playa) amb Leonardo Di caprio. Aquesta pel.lícula ja l'havia vist però em va agradar recordar-la, sobretot perquè aquest cop la vam veure en versió original i crec que la veu del Di Caprio et fa creure i endinsar-te més en la peli. 

-Seven amb Brad Pitt i Morgan Freeman. Aquesta la he vist molt cops i tot i que és una mica macabra em fa estar en tensió i desconectada de tot. 

Hem fet molt bona elecció amb les pel.lícules que hem vist,  totes elles han aconseguit evadir-me de la realitat de casa i endinsar-me en el seu món. I això ha fet que ens viciem. Si, perquè nosaltres o no mirem la tele o la mirem sense control. Som així, i com m'agrada!

8 de gener del 2014

Bona nit by Renne&Jeremy

Aquesta cançó m'encanta. Per això la vull compartir aquí i ara. Perquè tingueu feliços somnis. Jo segur que els tindré!


7 de gener del 2014

3 de gener del 2014

Mare Nostrum


Jo sóc dona de platja. Aquests dies m'hi he passejat,  he sentit la sorra mullada en la planta dels peus,  m'he sentat en els espigons contemplant l'inmensa mar mediterrània i he escoltat el soroll de les onades trencant a les roques. Per no parlar de l'olor tan característica que té. I  em relaxa tant, poso en ordre les coses, les importants i les que no ho són. Em recarrego d'energia. Per això la trobo tant a faltar i l'enyoro un munt.

I avui la meva banda sonora és aquesta (ho sento però no sé enllaçar cançons). És del grup Stereophonics i es diu "Maybe tomorrow":



I've been down and
I'm wondering why
These little black clouds
Keep walking around
With me
With me

It wastes time
And I'd rather be high
Think I'll walk me outside
And buy a rainbow smile
But be free
They're all free

So maybe tomorrow
I'll find my way home
So maybe tomorrow
I'll find my way home

I look around at a beautiful life
Been the upperside of down
Been the inside of out
But we breathe
We breathe

I wanna breeze and an open mind
I wanna swim in the ocean
Wanna take my time for me
All me

So maybe tomorrow
I'll find my way home
So maybe tomorrow
I'll find my way home

So maybe tomorrow
I'll find my way home
So maybe tomorrow
I'll find my way home

So maybe tomorrow
I'll find my way home
So maybe tomorrow
I'll find my way home

2 de gener del 2014

Cap d'any


Per primer cop vam passar el cap d'any a casa, sense festa, sense amics, sense família. El vam passar els tres sols. Era una sensació estranya ja que no hi havia cap tipus de preparatiu. Vam anar a la platja per menjar el raïm  i ens el vam oblidar, vam sopar sopa de galets i no vam escoltar música. Vaig beure  martini i ens vam oblidar del rellotge menjant el raïm a deshora. I què? per mí va ser perfecte Amb molta melangia perquè el dia següent ja marxavem a Edinburgh. Crec que va ser el primer cop que m'aixecava a les 7 del matí un dia 1 de gener. I va ser aquí quan vam obrir el cotilló, que havíem oblidat la nit anterior. Vam començar el 2014 de la manera que volíem i alguna cosa dins meu em diu que aquest any que tot just ha començat serà bo en tots els aspectes.

Feliç any 2014 per tots vosaltres també!