Antònia Font

Sembla impossible que un grup de música m'hagi donat tant. Les vostres cançons sempre m'han transportat a un univers fora del meu cap, a sentir-les d'una manera tan especial fins al punt d'eriçar-me els pèls, a fer-me-les molt meves. Perquè les vostres cançons es poden mil-interpretar. 

He viscut estones úniques amb els meus amics, que sent realistes, mai més tornaran. I això, un cop més, ha estat gràcies a vosaltres que ens heu unit. Perquè sense A.Font no seríem on estem ara.

París ja no serà el mateix sense vosaltres. Bé, ara potser m'he passat, però pensar que mai més podré escoltar un directe en concert vostre m'encongeix el cor. 

La primera vegada que us vaig escoltar va ser en un recopilatori de cançons que va preparar un amic per un viatge amb cotxe per la Costa Blava i Mónaco. "Extraterrestes".  Això era l'abril del 2006. El meu primer directe va ser al teatre de Blanes (juny del 2006) amb la presentació del disc "Batiscafo Katiuscas". I aquí va començar el principi de dues coses molt importants en la meva vida: la meva parella i els meus amics Bq. Van seguir molts concerts, molts kilómetres amb el Yaris i els amics, amunt i avall, molts entrepans menjats al cotxe, molts pobles visitats, dificultats per aparcar. Sempre intentàvem estar a primera fila, cantant i fent les nostres coreografies i rituals. Planejàvem  el nostre cap de setmana en funció dels vostres concerts. Es que ho penso i em ve un somriure a la boca. L'últim cop que us vaig veure va ser l'abril del 2011 a l'Ateneu de la Rambla del Poblenou de Barcelona. Feia tres mesos que havia donat a llum al meu fill i recordo el concert de "lamparetes" molt únic i especial. I no sabia que seria l'últim.

Un ritual molt maco que ens fem amb els amics és trucar-nos per telèfon mentre els altres estan al concert (em refereixo als que no han pogut assistir) mentre sona una cançó vostra. . I per mi ha sigut molt important desde que vivim a Edinburgh. És que són tantes coses nois. 

Però no us preocupeu, entenc la vostra decisió. No caureu en l'oblit, ni per mi ni per la meva família. És impossible . Serviu de bressol pel meu fill de quasi tres anys quan vol dormir, sou i sereu  banda sonora de moltes històries de la meva vida i m'heu acompanyat, m'acompanyeu i m'acompanyareu sempre. 

Només em queda donar-vos les gràcies per tot el que m'heu donat, que és molt. 

Geografia

Mans, peus, coll, tot caricies

Passejant per la teva pell em perdo
Gebrat a fora el fred,
però al teu costat em dones calor
la calor que tant em fa estar bé,
em dones tot, em dones amor

No em feu cas

Hola, benvinguda a la Terra! Ets un ésser únic, irrepetible.
Què portes d'especial?
Què has vingut a regalar-nos?
Quin és el teu somni?

El somni que guia les meves metes és molt senzill, molt discret, molt corrent. Però no m'importa. És el meu somni.

Acabo de llegir-me el llibre "Una motxilla per a l'univers", de l'Elsa Punset i estic una mica filosòfica...

Evolució

Si faig un cop d'ull a quan va nèixer el meu fill i tot el camí recorregut com a dona i mare, tot el que he aprés i encara estic aprenent em sorprenc a mi mateixa. 

De la mare que era al principi amb l'Eloi (plena de dubtes i acollonida per la opinió que es podia fer la gent de mi)  a la d'ara (que li importa un pepino el que pensin els altres) hi ha un abisme perquè sento que he crescut com a persona, que he millorat aspectes de la meva personalitat que tenia enterrats. Però al nèixer tu, me´ls vas fer ressucitar i gràcies a tu els he pogut anar perfeccionant. Així que només et puc donar les gràcies per fer-me ser una millor versió de mi mateixa.

Ser mare primerenca fa por i si a més a més estàs lluny de l'entorn  i de casa encara més. Els principis, no ho negaré, van ser força durs i no em refereixo per el fet de dormir poc, que també ajudava. Vaig entrar en una mena de guerra interior, on jo/nosaltres voliem sortir de la norma. Però la societat marca les coses que estan bé i les que estan malamnet (alimentació, dormir, normes i límits, tipus de criança..). Per sort, el meu instint va guanyar i només em vaig deixar portar de la vostra mà. I dic vostra perquè sense el suport incondicional del teu pare mai hagués arribat a ser com sóc ara. Així que a tu, també et vull donar les gràcies. 

I també vull donar les gràcies als meus amics, que han estat allà per escoltar-me, sense jutjar, per animar-me, per riure i per plorar. 

Evidentment encara hi han pors i dubtes, és normal quan no són exagerats. Ens tenim els tres i això és el que val. 

Fent tria

Avui podria, a mode de joc, dividir a les persones en dos grans grups. Les persones energia i les persones que te la treuen. Les primeres són vitals, encaixen amb la meva personalitat, saben escoltar-me i també callar, saben on està el límit. Noto que m' acompanyen. Són persones que quan les veus et poses contenta perquè t'aporten alguna cosa. En canvi, l'altre grup són persones que per alguna cosa tenen un poder que al acabar d'estar amb elles et sents com trista, enfadada,  m'han xuclat tot l'energia que tenia dins. I no és que siguin males persones, però hi ha alguna cosa que és incompatible amb mi. 

Doncs desde fa un temps estic fent tria. M'he tornat egoista. Ja no vull quedar bé. Simplement,  no em ve de gust. A poc a poc, he començat a dir no  sense sentir-me culpable, sense posar excuses.  Sense menjar-me el coco. Al contrari, em sento orgullosa. Perquè vull estar en pau amb mí. 

Pic d'amor

Quan sé que no vindràs a dormir a casa és quan més em costa dormir. Sé el perquè i no puc agafar la son, i començo a donar voltes i no vaig enlloc.

Quan no hi ets sento que et trobo a faltar, perquè en general sempre et necessito molt. Per explicar-te aquella tonteria que ha fet el nen, o allò altre. O perquè tu m'expliquis les teves coses.

Sé que ets una persona noctura i que t'inspires millor de matinada. Avui no espero res de tu però em sorprens amb un email, i em batega el cor tan ràpid que m'espanto i tot.  Perquè quan estem lluny de l'altre es quan ens  enviem  mails super llargs on ens expliquem tot. I quan els llegeixo és com si estiguessis al meu costat però no estàs. I el llegeixo a poc a poc. I quan acabo m'invaeix el buit, només momentani perquè sé que demà hi haurà més i que en 4 dies ja tornaràs a ser a casa.

"He après que pots descobrir moltes coses sobre una persona si et fixes en com s'enfronta a aquestes tres situacions: la pèrdua de l'equipatge, un dia de pluja i una tira de llumets de Nadal ben enredada."

Maya Angelou

He viscut aquestes situacions i avui me les han analitzat. I l'han clavat!

Love

L'aigua i el foc,

el vent i la terra,

grans elements naturals, 

però com l'amor no n'hi ha cap d'igual

T'aixeca l'esperit,

t'acompanya en moments difícils,

i et treu com si res un 

intens somriure.

Infinitament agraida, infinites gràcies.

Us estimo

You must remove your shoes

Als pisos i cases del Regne Unit és molt comú que el terra sigui de moqueta. Té una lògica i és per estar calentons a casa. És veritat que és còmode, ja que pots anar per casa descalç i si tens un nen és més que ideal. Ara, és molt brut, un niu de merda per ser clara. Nosaltres només en tenim als dos dormitoris. 

Aquest cap de setmana vam llogar una màquina per netejar-la a fons, ja que simplement amb passar l'aspiradora no hi ha suficient. No us podeu arribar a imaginar la merda que en Jordi va treure d'allà. Has de comprar un detergent especial per la moqueta i fer una mescla amb aigua. Aquesta mescla es diposita al terra i la super màquina aspira el sabó i la merda. Una cosa bàrbara. I ara està neta com una patena, preparada per embrutar-se una ltre cop (no entenc com podia estar tan bruta, mai anem amb sabates de carrer).

La màquina en qüestió es dir Rug Doctor. Ens ha costat llogar-la 48 hores 24 lliures (per un error de la noia que ens va atendre ja que el preu real era 34 lliures més 9,90 del líquid). Si volguéssim comprar la màquina (cosa que ens vam plantejar) costaria unes 800 lliures. Idea que va ser descartada al veure el preu. LLàstima.

Hi hi ha una norma no escrita com a mínim aquí a Edimburgh. Si vas a casa d'algú t'has de treure les sabates i quedar-te amb mitjons. I és rude no fer-ho. I ara ho entenc!

-- 

Per què vaig venir

He passat un mes a Barcelona i he estat desconectada del món virtual, bàsicament perquè a casa no tenia internet. I si sóc també sincera ni un sol dia he tingut ganes d'escriure al blog. Però ha estat tornar aquí altre cop i em venen ganes enormes d'escriure, sensacions, emocions... A vegades penso que aquí visc en una altra realitat, en la meva i que no és la real. Crec que em faltan persones que em sostinguin on pugui compartir tot allò que visc, penso i sento. Persones que encaixin amb mi, sense cuirasses ni filtres,  on pugui ser cent per cent jo. Tenir molta gent no significa sentir-se acompanyat. I aquí, a vegades, em sento molt sola. 

La mort

El meu avi Pepe va morir el 6 de juny del 2005. I no passa ni un dia que no el recordi. Tant present està en la meva vida que el meu fill parla d'ell com si estigués viu, però ell sap que mai el podrà conèixer físicament. Sobre la mort i tots els sentiments que se´n generen  gairebé no se´n parla, i més als nens petits. Considero que perquè un tema no és faci tabú s'ha de parlar-lo obertament i de forma natural, explicant la "veritat" (aquesta canviarà depenent de la religió). La meva veritat (i la que intentem transmetre al nostre petit) és que tot té un inici i un final i que quan una persona neix és perquè creix dins de la mare, com una flor... i quan una persona mor simplement el seu cos s'acaba desfent com les fulles seques de la tardor. I que el que mai no mor ni marxa d'una persona són els records que tenim d'ella. I d'alguna manera així estan vius, com a mínim, a dins nostre.  

Tot i això, es dur pensar en la mort dels nostres sers estimats i crec que mai s'està suficientment preparat per quan arriba el moment.

Aclaració: Dintre de la meva analogia no s'entenen les morts sobtades o prematures

Ciao Bello

Hi ha persones que entren a la teva vida y mai més l'abandonen. Una d'aquestes persones ha marxat lluny a viure, a Austràlia. I sé, perquè ho sé, que continuarem sapiguent els uns dels altres (de fet, l'any que ve ja tenim uns dies planejats per veure´ns a Itàlia). Ell era i és l'ànima del grup, la unió de tots, l'únic que no té fills però amb el que pots parlar de coses inimaginables. I estic contenta i trista a la vegada. Contenta perquè té una oportunitat laboral d'aquelles que només passen una vegada a la vida. Trista perquè no el podré veure tantes vegades com m'agradaria. Ell té una aurea especial perquè és especial. Perquè Edinburgh perd a una gran persona... que tinguis molta sort!

These days

Summer music in my head, your love in my heart, and the Sun in the sky.

Enjoy the memories and learn from the past, live the present and look forward the days to come.

Beating together as one, we'll try to get some happiness even when there are rain clouds.

Life is fast and hard sometimes, but everything is easier and better with you by my side.

Second Hand Shops

Al Regne Unit és molt comú trobar botigues de segona mà, en pots trobar de tot tipus: roba, mobles, joguines, mobles antics, decoració. (A Barcelona només n'havia sentit amb cotxes ). Al principi d'arribar a Edinburgh no em vaig interessar gaire però ha sigut desde el naixement de l'Eloi quan s'han convertit en un "must" abans de comprar res. Hi ha de dos tipus. Primer, les destinades a una charity (els diners es destinen a la organització en qüestió). Per exemple, tenia molta roba que em venia molt gran i que estava en bon estat. Vaig trucar a Marie Curie Cancer Research, vaig concretar una hora de recollida a casa i la vaig donar tota. Ells fan una tria i l'envien, normalment, a una altra botiga però d'una altra ciutat. Vendran el producte molt bé de preu i els diners aniran destinats a aquesta organització. N'hi han de religioses, militars, organitzacions benéfiques,... Cadascú tria a quina la vol donar i a quina vol comprar. 

El segon tipus són els mercats de segona mà. Cada diumenge al matí hi ha un Car Boots en el parquing del St.James Centre. I què significa? doncs que vas amb el teu cotxe, l'aparques i obres el capó del cotxe i et poses a vendre. Aquí sí que et pots trobar de tot, fins i tot coses que no estan en bon estat però com a comprador pots veure si t'interessa o no. També, a l'estadi de Meadowbank cada tres setmanes hi ha el "Jack and Jill Market". Aquí només hi ha tot lo relacionat amb la maternitat: carros, llitets bressol, roba, joguines, bicis... Tot en molt bon estat. Hi posen el preu real i el preu al que ho venen, i si vas d'hora pots trobar veritables gangues.

Jo li he comprat moltes coses al meu fill de segona mà, a molt bon preu. La última adquisició ha sigut una bicicleta i ara estem en busca d'una bici pel pare. Jo trobo roba que m'agrada. La meva mare diu que m'estic tornant escocesa i potser té raó. Coses que em poso aquí mai les portaria a Barcelona. 

Amb les amigues també hem començat a compartir moltes més coses, sobretot de nens: intercanviem joguines, roba, utensilis varis... així ens estalviem uns diners i no omplim la casa de coses, de vegades, innecessàries i que ocupen molt de lloc. 

M'agradaria animar a la ciutat de Barcelona a promoure més aquest tipus d'activitats, que sobretot en temps de crisi són molt i molt útils.

Out of order

A  vegades m'agradaria ser una màquina, apretar un botó i deixar de funcionar per un dia (o més) fins que algú em tornés a reparar per tornar a funcionar. 

Perquè aquest mes, que tant m'agrada, ha passat ràpid però ha sigut intens. La llista de coses pendents sembla que mai acabi i cada dia s'afegeix alguna cosa més. La llista de preocupacions laborals també va en augment, quan no és una cosa és l'altre. I si, jo sóc d'aquelles que pateix per tot,  ho he d'acceptar. Sort que en el terreny personal em sento vital i això em dóna forces per continuar. Perquè viure a l'estranger és molt difícil!!

Crec que aquest cap de setmana faré reorganització/neteja de casa, a veure si així ordeno la ment. 

-- 

Ja és aquí la primavera!

No sóc una experta fent fotos però aquestes especialment m'agraden força i les he volgut compartir amb vosaltres. Espero que us agradin!

London with Kids

Hem passat uns dies a London en familia i se´ns han posat d'alló més bé. Molta gent ens deia que viatjar a London amb nens seria una mica caòtic però estem força contents del resultat (estem familiaritzats amb la ciutat i això ens donava un punt extra de relax). Vam decidir viatjar amb tren (Edinburgh- London Kings Cross només són 4 hores) enlloc de l'avió i ens ha encantat l'experiència. L'hotel era un Premier Inn situat a Old Street, molt ben comunicat amb transport públic, baby-friendly, econòmic i net. 

Vam tenir molta sort ja que al tren vam coincidir amb una noia amb una nena de 3 anys i ens va donar tots els tips de la ciutat.

Vam visitar:

Dia 1(tarda)

-Natural History Museum: la part dels dinosaures és éxit assegurat. He de dir que tot el museu val molt la pena i és gratuït.

- Caminar pel parc Hyde Park, asseure´s a pendre el sol  davant del llac a veure els cignes i baby cignes.

Dia 2

- Caminar pel canal (gran desconegut per nosaltres) desde l'hotel fins a Haggerston Park. Jo  d'aquesta passejada de quasi dues hores en guardo molt bon record, potser el millor d'aquest viatge.

- Visitar la granja Hackney city farm. És petita però tenen animals de granja i un hort i jardí amb flors. Vam dinar també allà,  a la cafeteria on tot el menjar és casolà i econòmic. 

-Vam fer un intent de visitar el Columbia Flower market (és els diumenges) però estava massa ple per anar amb un cotxet. 

- La tarda la vam dedicar a estar amb uns amics. Vam visitar Victoria Park on vam fer un picnic i BBQ. És veu que aquest parc és l'unic on deixen fer barbacoes. 

Dia 3

- Vam anar a visitar el Tower of London Bridge i desde d'allí vam anar caminant fins el Tate Museum, que no vam entrar ja que feia massa bon temps. Vam continuar caminant per la vora del Tàmesis fins que vam trobar els "Spain Gardens" on vam decidir parar per dinar al "Studio6". Després, vam continuar caminant fins arribar al London Eye.

-Visita al Science Museum (gratuït), el millor museu que he anat fins ara. Sense paraules. Al basement tenen una part dedicada al esbarjo dels més petits on podem experimentar de primera mà els fenòmens naturals i de la ciència. 

- Visita els magatzems Harrords i Picadilly circus. Llàstima que amb un nen petit poca cosa vam poder fer però veure l'ambient ja mereixia la pena. 

Dia 4

- De relax per Shoreditch, per la tarda ja tornàvem cap a Edinburgh amb tren. 

És veritat que viatjar amb metro i carrito és una mica pesat. A moltes estacions hi ha ascensors però no a totes. Nosaltres preferíem viatjar amb bus. Vam adquirir una Oyster card (que val 5 pounds) i la vam recarregar amb 20 lliures per persona. El bitllet de metro val 2.10 i el bus 1.40 a la zona 1. Tot i ser una ciutat cara potser no ens va semblar que tingués uns preus desorbitats, almenys comparats amb Edinburgh.

En conclusió, ens ha encantat i hi tornarem!!

Comunicar les coses

Ja feia dies que em bullia la sang cada vegada que sortia el tema però jo no donava la meva opinió, em quedava callada perquè ja m'anava bé. I avui he dit el que pensava perquè ja estava una mica farta de no dir res. I com em passa sempre ho he dit amb cara d'emprenyada (que no ho estava) i amb un to no gaire adequat. Intento millorar aquest aspecte comunicatiu quan dic coses que no m'agraden a la gent però us ho prometo que no puc. Em surt així i després em sento fatal, no pel que he dit sinó pel com ho he dit. I jo que sóc de les que es menja el cap moltissím ara em sento una mica rentadora per tantes voltes que li estic donant. Algun consell? gràcies. 

De picnic

Una imatge val més que mil paraules. 
Parc de les Meadows, Edinburgh. 
Temperatura 17 graus.

Banda de Rock

Hi ha cançons, que per algun motiu, la primera vegada que les escoltes et fan vibrar i et desencadenen sentiments. A mi em passa amb una cançó del grup Manel, del seu últim àlbum "Atletes, baixin de l'escenari". Quan la vaig escoltar per primer cop a Barcelona vaig emocionar-me molt, sobretot per la música i per la tristor de la veu del cantant. I per la lletra. I pel moment, estirats al terra del menjador simulant que el sostre de casa era ple d'estrelles. I que cau aquella única llàgrima, de les gruixudes, i que només saps tu.

 Ara, que la tinc més que escoltada, torna a sonar i em torna a passar. M'emociona. 

Banda de rock

Què se n´ha fet d'aquella banda de rock? Saps quina dic?
Els han posat aquest matí.
creus que els faria gràcia saber que, amb tant de temps, 
des de tan lluny pensem en ells?

Què va passar-li a aquella banda de rock? Potser una nit
van fer un concert final molt trist?
O van mirar-se després d'una assaig lent i infernal
i ho van saber, i ho van notar?
Creus que hi ha dies que els ballen pel cap melodies rabioses per ser una cançó
i si ets a prop els sents xiular,
i gairabé res ha canviat,
només que ara, ja no les fan?

Es trucarà  aquella banda de rock? Seran amics?
S'agradaran en els seus disc?
Creus que a vegades es treuen els acords d'aquells grans hits
i els van cantant pel passadís?
Sospitarà aquella banda de rock la força amb què nota a nota els cantàvem a crits?
sabran que almenys per a tu i per a mi
durant un temps van fer que tot 
fos una mica més divertit?

Què se n'ha fet d'aquella banda de rock? Què ha trascendit?
Els han posat aquest matí.


Suposo que darrera de cada cançó hi ha una història, la nostre. I que cada cançó te la pots arribar a fer teva. Aquesta és molt meva. 

Les coses passen perquè han de passar

A vegades ens pensem que a una certa edat hem de tenir aquella condició econòmica i laboral on no hem de patir. No parlo de ser rics però si del no haver-se de preocupar de quans diners et queden a la llibreta per acabar de pasar el mes. O d'aquell gasto inesperat que et fa trontollar l'economia. I tens 32 anys i te n'adones que res és estable i més en temps de crisi. Que uns marxen a l'estranger pensant que viuran millor, d'altres tornen a casa després d'estar vivint a fora i han de tornar a marxar perquè a Barcelona les coses estan molt malament. I et plantegues mil coses, perquè vols una estabilitat, vols viure amb tranquil.litat.  No vull estar patint per al que passarà d'aquí 6 mesos ni tres anys. I jo sóc de les que penso que el futur està mig escrit i que nosaltres només ens hem de preocupar de viure guiant-nos per la nostra intuició. Però a vegades, ho admeto, m'agrada cometre riscos. 

T'estimo molt

Fa pocs dies, inesperadament i per sorpresa meva, algú em va dir: "T'estimuuu moolt". Els ulls se´m van omplir de felicitat. I de sobte, vaig tenir un flashback i vaig recordar quan en Jordi em va dir per primer cop aquesta frase. Érem a Menorca, un mes de juliol, de vacances. Ell: "saps què? que t'estimo!".

Ens acabàvem de despertar i el dia prometia però aquelles paraules em van agafar desprevinguda. Em vaig posar vermella i ens vam mirar als ulls. Jo sabia el que sentia però encara no li havia posat cap paraula  i ens vam quedar una estona en silenci, jo païnt-ho. I encara ara em fa eriçar la pell al recordar-ho.

Per això, quan algú em diu que m'estima o ho dic jo significa que hi ha un sentiment molt fort al darrera. És una paraula massa maca per dir-la en va. Per això, quan el meu fill m'ho va dir per primer cop em vaig emocionar tant, tot i que estic d'acord que hi ha gestos que valen més que mil paraules.

I el segon, per quan?

Sembla que darrerament tothom s'hagi posat d'acord a preguntar-me el mateix. Deu ser perquè el nostre fill ja té dos anys i és el que la majoria de parelles esperen per tornar-se a quedar embarassats. Si ho fas abans has perdut el seny. Si esperes més temps, tot segons ells, et marxen les ganes. 

Sembla com si no fos possible tenir un sol fill o no tenir-ne, tenir fills no és obligatori. Doncs senyores i senyors, què passa si el meu fill és fill únic, o en tinc 5, o sinó en tinc ganes, o ho intentem i no ens quedem embarassats, o si estic malalta, o.... per què la gent no és fica en les seves coses i deixa als demés viure la seva vida com vol, amb els fills què vol. Perquè un fill/a es té quan el sents i encara no hi és, no quan toca o quan ens va millor. 

Dia dolent

Avui és un d'aquells dies en què penso que ho he fet fatal com a mare. No he tingut la paciència ni les ganes d'estar cent per cent per tu. Tenia altres coses al cap i no he pogut desconnectar. I tu ho has notat. Perquè hi ha dies que tot flueix i d'altres que m'agradaria desaparèixer a un món imaginari, per estar amb mi i les meves cabòries. Perquè no t'ho mereixes. Perquè a vegades, per tu, he de somnriure quan per dins estic malament. Però tu m'ho notes, ets el meu mirall. T'ho he explicat i ha semblat que m'entenies. T'he demanat perdó també. Ara dorms placidament i jo et miro, no puc deixar de mirar-te i de donar gràcies a la vida i a tu per tenir-te amb mi i ensenyar-me tant, perquè encaixem a la perfecció encara que avui pensi que no et mereixo. 

De vacances que ja s'han acabat...

Després de dues setmanes de vacances, ja tornem a ser a Edinburgh. Com diu el meu fill, ja som a casa... Però per a mi, casa meva és Barcelona. Em sento més jo, més Raquel, però no podria dir el perquè. Ara em sento una mica com descolocada, de no saber on sóc encara. Demà tornem a la realitat i això em costa.

Barcelona m'agrada tant, sobretot en primavera. És una ciutat totalment femenina, que si la mires en global potser no la trobes tan bonica com si li vas descobrint els petits detalls que té, els racons, l'olor, el color... 

Edinburgh és una ciutat també molt maca, inclús més que Barcelona, amb el Castell, els parcs, els edificis, el color del cel i la pluja. I això em fa pensar en què estic unida, en què tinc un vincle amb aquesta ciutat, que m'hi trobo còmoda, i que l'anyoro també. 

Rage

Avui escric amb ràbia perquè nosaltres, les dones, som el nostre pitjor enemic. En lloc d'empatitzar, acompanyar, escoltar... la gran majoria de vegades jutjem. I ho fem perquè pot ser nosaltres ho faríem o hem fet les coses diferents i necessitem  justificar les nostres decisions. No ho sé. 

Però hi ha milions de dones al món, de diferents cultures, de diferent color de pell. Cadascuna d'elles amb una història diferent a la nostre al darrera. I totes ho intentem fer el millor possible, totes, no en tinc cap mena de dubte: amb la parella, amb els fills, a la feina, amb la familia, amb els amics, amb nosaltres mateixes... Així que si us plau, intentem ajudar-nos. Intentem treure´ns la màscara de dones dures i siguem sinceres amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixes.

I això ho escric perquè una dona amiga meva ha pres una decisió. Avui me l'explicava i em deia com les dones l'estan jutjant, sense saber el perquè, sense voler entendre-la, sense posar-se en la seva pell. Així és molt fàcil dir que t'estàs equivocant. I llavors, tot el camí cap a casa, no parava de pensar en ella i en totes les dones que en un moment o altre han hagut de pendre una decisió important i s'han vist soles, sense ningú amb qui parlar, i fins i tot pot replantejant-se la seva opció escollida, dubtant. I m'han entrat unes ganes enormes de plorar. 

A Barcelona de vacances

Una setmana abans del vol, el cor em batega com més depressa, com si hagués begut més cafés del compte. Per les nits em costa agafar la son. Tot són llistes mentals: coses que vull fer, gent a qui vull veure (que normalment sempre és molta), llocs on vull anar a passejar i ensenyar-li per primera vegada al meu fill...Tot són llistes que m'ajuden a organitzar-me una mica mentalment i en la pràctica. 

Sembla mentida com passats ja 4 anys i un munt de viatges a la meva esquena, encara em continui passant. He de dir també que un cop pujada a l'avió em relaxo totalment ja que la feina ja està feta. 

Tornar a Barcelona sempre em provoca molta alegria però, sent realistes, també una mica de nervis.

Dues observacions

1. A vegades tinc ganes de trucar, de quedar, de fer dinars i convidar a tothom a casa, i d’altres no em vé de gust perquè estic més “cap endins”, amb les meves coses i amb poca necessitat de compartir. Depèn. És com un cicle, que va i vé. No estic sempre igual i no vull estar-ne. Aquests dies estic una mica així... 

2. L'altre dia tafanejant les opcions del blog vaig descobrir que em segueix gent d'Alemanya, Rússia, Xina i Estats Units. I mira, potser m'hauria de fer gràcia, però no em va fer. Potser és mentida aquesta estadística que fa blogger, potser no. Però em tira cap endarrera.

Elderflower cordial

Farà ja dos anys que et vaig tastar per primera vegada, mentres estava de permís maternal de l'Eloi. Recordo perfectament el dia: lluent, calorós, alegre...a casa de la sueca. Al glopejar-te, l'estiu va venir encara més de cop a dins meu i un sol lluent va començar a brillar a dins meu. Tenia plaer.

Em dóna positivisme només recordar aquella sensació. Sempre que puc et torno a beure pero res és equiparable amb el primer glop.

I avui t'he tornat  probar. Perquè avui es respira a  estiu tot i la neu que cobreix els carrers, perquè avui metafóricament parlant és estiu i ho hem de cel.lebrar amb aquest cordial. 

Aquí deixo la recepta:

Ingredients

• 30 elderflower heads
• 1.7litres/3 pints boiling water
• 900g/2lb caster sugar
• 50g/2oz citric acid (available from chemists)
• 2 unwaxed oranges, sliced
• 3 unwaxed lemons, sliced

Preparation method

1. Gently rinse over the elderflowers to remove any dirt or little creatures.
2. Pour the boiling water over the sugar in a very large mixing bowl. Stir well and leave to cool.
3. Add the citric acid, the orange and lemon slices, and then the flowers.
4. Leave in a cool place for 24 hours, stirring occasionally.
5. Strain through some muslin and transfer to sterilised bottles.
   
   
   
   
   Elderflower: flor de saüc
   
   
   
   
   
   

10 milles per veure una bona armadura

Avui he llegit al diari que el grup Manel treurà un nou disc a mitjans d'abril  i que avui llençaven el seu primer single de l'àlbum "Atletes, baixin de l'escenari". Llavors m'he posat a escoltar el seu darrer disc "10 milles per veure una bova armadura" (març 2011), em venia de gust. Però sempre que l'escolto acabo plorant, em provoca molta tristor tot i que m'agrada força la seva música. Llavors la vida m'ha donat una abraçada i m'ha trucat el GG per telèfon. Li he explicat i hem arribat a la conclusió que aquest álbum hem provoca ganes de plorar ja  em remou alguna cosa en el meu subconscient  perquè el vaig escoltar durant una época de la meva vida on estava trista. I he començat a recordar i a plorar encara més fort. M'he vist sentada al sofà, amb un bebé de poques setmanes de vida, amb ànsia de viure. Jo em posava aquesta música fluixeta per no molestar-lo mentres li donava el pit i jo plorava, plorava, plorava....I li explicava i ell em mirava als ulls perquè d'alguna manera entenia el meu dolor, que també era el seu.  Mirava per la finestra i no veia el sol, mirava dins meu i tampoc podia veure res positiu, lluny de tot i de tothom. I és paradoxal, ja que tenia als meus braços allò que més estimava i estimo en la meva vida. Per això, quan penso en Manel, penso en aquest álbum i en tots els sentiments i sensacions  que em venen al cap i que jo només sé, sobretot de soledat. Ara ho miro amb perpectiva, amb distància, però allò que vaig viure em quedarà gravat al cor per sempre més, a la meva motxilla de la vida.  

Espero que el nou álbum, enmarcat també en una nou cicle  de la vida,  m'aporti una visió diferent i més alegre del grup. Amb ganes d'escoltar-lo sencer!

Artisan Roast

Avui ens hem adormit. Sí, costa de creure.  Tots teniem pressa i he sortit de casa sense cap café al cos. I jo en necessitava un, per despertar-me, per pair el xoc d'haver-me d'aixecar així, tant de cop. M'ha costat decidir-me però al final he decicit canviar la trajectoria de la meva ruta i en lloc de baixar Broughton Street he fet un gir de carro cap a dalt. La meva ment només pensava en un bon cafè, i per bons cafés l'Artisan Roast és l'ideal. És un lloc mig bohemi, "guai", per entendren´s tipus grup Manel (sé que alguns m'entendreu..). És força car però avui jo ja predia que seria un dia especial. Només entrar he demanat un flat white to go with two spoons, please! i  Fabio ens ha rebut amb un Bon Dia ple de llum. Aquest noi és mig italià-mig andalús però parla català per treure's el barret, en serio. Total, que parlant parlant hem arribat a Melendi i  m'ha posat una cançó (Tu jardín con enanitos) i que ha trencat l'armonia de local que hi havia a aquelles hores del matí. Sort que sonava fluix! Perquè repeteixo, en aquest bar no hi entra qualsevol (vale, ara potser exagero!). I ara estic tota l'estona amb Melendi al cap.. 

És un lloc que em dóna  idees per la cafeteria que algun dia, en el futur, vull posar en marxa.

Connexions

No sé si serà la distància, el no estar a prop de casa ni tenir la familia ni amics a prop que fa que em connecti d'una manera especial amb la gent que conec. I no només em passa a mi, també els hi passa a ells. Tothom puja a casa i jo vaig a casa de tothom. Passo a tenir germanes i germans quan jo sempre he estat filla única. No només sóc mare del meu fill, també sóc mare de tots els fills de les meves amigues. Parlem, plorem, riem juntes, ens expliquem coses íntimes... Això és el bonic de tenir xarxa, de tenir gent al voltant on compartir és la primera premisa. I només s'espera a canvi compartir una altra cosa. I és curiós quan això m'arriva en el moment més oportú, quan deixo de treballar al laboratori i estic tot el dia amb el meu fill. No totes som iguals ni fem les coses de la mateixa manera, però de tot s'aprén. Llavors entren en escena els homes, perquè el sosteniment d'una familia forma també part d'ells. I veus que ells també es connecten com ho fem nosaltres, que a uns els hi costa més, d'altres menys. I és maco i em sento feliç de poder estar vivint tot el que estic vivint. Gràcies!

Todo se transforma

Pel meu company, pel meu fill, pels meus amics de veritat, per la meva mare i pare, pels meus avis, per la meva familia, pels que ja han marxat i pels que vindran... i,sobretot, per la Raquel.

Petita

Ahir em va tornar a passar. Pensava que seria forta per parar-li els peus i per dir-li el que pensava però no vaig poder. Feia  més d'un any que no ens veiem però suposo que el destí va fer que ens trobessim un dia per Princess Street. Suposo que El Destí em volia ensenyar que hi havia coses que encara havia de polir i treballar. Em col.lapso, em quedo sense veu i em faig petita. I llavors, em ve la ràbia per haver-me quedat callada, sobretot quan ataquen al meu fill. Ella no és amiga meva i vaig passar potser un dels moments més importants de la meva vida al seu costat, quan més vulnerable era, quan més dubtes tenia. I ella això ho sap, sap com sóc però el que no sap és que jo he canviat o això em pensava... 

Sort que després vaig quedar amb R. per desfogar-me i  vaig arribar més tranquil.la a casa. A la nit, també ho vaig parlar amb en GG i m'he despertat molt millor. Tot i així, encara estic cabrejada. 

Edinburgh

Ja et trobo a faltar i encara no t'he deixat enrere. Però es que hem viscut tantes coses juntes, tants sentiments i sensacions que només tu i jo sabem...He tocat fons amb tu però també he tocat el cel, a vegades blau, la majoria gris.

Però no et pensis que t'oblidaré, això mai. Hi ha cançons que només em recorden a tu i la teva olor és característica. He conegut uns colors que abans desconeixia i quan brilles ets màgica. Jo conec quasi totes les teves vessants i he de dir que et prefereixo quan estàs contenta tot i que la teva part fosca i mística no em desagrada.

I que trist serà el dia que faci les maletes i marxi del teu costat.

Una mica d'introducció...

No sé quina ha estat l'empenta necessària que m'ha fet entrar en el món 2.0. Segurament el fet d'estar lluny de casa moltes vegades m'ha fet refugiar darrera de la pantalla per saber, per entendre´m i per entendre els demés. I també per sentir-me una mica més acompanyada.  Viure fora del teu ambient és dur, i quan tens un fill petit encara més. Aquesta experiència, dura i enriquidora a la vegada, que fins que no la vius no l'entens, no la canviaria per res i quedarà gravada en el meu curriculum de la vida. M'ha permés conèixer molta gent amb diferents formes de veure la vida i fer les coses, unir-me i vincular-me molt més amb el meu company i amb el meu fill, a més a més de conèixer-me millor.

 Ja fa 4 anys que vam marxar fora i és ara que m'han entrat les ganes d'escriure les meves coses aquí. Feia mesos que la idea em rondava pel cap però hi havia alguna cosa que em parava. I ahir, dissabte 9 de març del 2013, mentre fèiem la migdiada jo pensava i pensava fins que vaig despertar el meu company per dir-li: obriré un blog i serà públic, i en aquell moment vaig poder acuclar l'ull una estona. Així que aquí estic, escrivint el que em passa pel cap, el que visc, els meus records, les meves experiències, el que sento... sobre el meu dia a dia aquí a Edinburgh.

Waterstones Bookshops

Un dels carrers més transitats d'Edinburgh és Princes Street. I aquí és on es troba un dels meus molts llocs preferits d'aquesta ciutat. És una llibreria força gran i cèntrica que no acostuma a estar gaire plena. En l'última planta hi ha una cafeteria. La vam conèixer quan feia poc que viviem aquí, d'això ja fa 4 anys, i ens va servir de refugui de moltes tardes plujoses. El que més m'agrada és que pots agafar els llibres i fullejar-los mentres fas un café, un te o el que sigui sense necessitat de compra i sense que ningú et digui res. Evidentment que has de tenir cura d'ells ja que després els has de tornar al seu lloc si és que no el compres perquè  a vegades acabes "caient " en la temptació. Feia mesos que no hi posava els peus amb tranquil.litat, i ara, m'hi he tornat a aficionar. Tenen una secció  de literatura infantil i juvenil molt gran, amb taules per a què els més petits puguin seure a mirar els llibres i pintar mentres els grans també fullejen un altre llibre.